Déu creador, únic senyor, omnipotent, làtriament, qual sol adore, quant puc honore e reverisc. Tem, obeixc sos manaments, dos excel•lents singularment. Sols Ell colent de cor sencer faç lo primer. Amant proïsme sens frau, sofisme, com mi mateix, no sens perpleix, faç lo segon. En aquest món amar mon Déu sols per sguard seu, e mon proïsme per Déu altisme: tal caritat e voluntat desig haver. Per a Déu fer servei algú, e, en comú, així amics, com enemics: bon adjutori, tot meritori, caritatiu. En Déu confiu m'endreçarà e mostrarà les sues vies. Entre les pies, sperituals e corporals, l'obra millor de més amor e ben voler, a mon parer és doctrinar, dar exemplar e bon consell al qui novell en lo món ve. Qui se n'absté de bé preicar e declarar a l'ignorant és, soterrant malvat servent lo seu talent: no res guanyant e l'ajustant, or ell amaga, en lo món vaga i lo temps perd. Del que só expert, de Déu rebut e clar hagut l'experiment, serà el present mon ensenyar: sols remeiar error publica en què s'implica comunament tot lo jovent. No sens pecat ha infestat e comogut mon mig perdut enteniment, fet innocent, ja oblidant, no prou bastant a tal empresa. Ja és ma despesa al sòl del sac, lo sirgant flac del meu cervell fa son capell minve, sotil, romp-li's lo fil e perd lo sest. Ordix no llest, tix ab treball, trama li fall; on fallirà hi suplirà sols de manlleuta. Que a caplleuta suplic, exhorte, lo que reporte e tinc emprés sia remés. No pas scapçat, partit, trencat, per veedors e miradors rot ni esquinçat. Mas sols pinçat e corregit, llimat, llegit, e bé escoltat, sia acceptat benignament.—(Jaume Roig, Espill, préface, Ière partie)
Jo, com absent del món vivint, aquell jaquint acohortat, d’ell apartat dant-hi del peu, vell jubileu mort civilment, ja per la gent desconegut, per tots tengut com hom salvatge, tenit hostatge en lo meu llit, prou envellit, antic de dies, per malalties molt afligit, vell enllegit per molt greus mals, ires i tals, ja consumit, ab poc delit, desficiós, mas ansiós d’aquests pubils, jóvens gentils e d’alguns vells, qui com ocells passen xillant e sibillant com les cigales, corbs e cucales; van aücant dels llops fent cant sonant ses trobes; broden les robes e los frens dauren; los carrers llauren; mouen cantons girant redons, e tot lo jorn roden entorn lo cremalló com papalló: fins que s’hi cremen perills no temen; sentints de nas, on se té pas com cans s’apleguen; entre ells s’embreguen; quant han despenen; moren e penen e trasnotxant van aguaitant una tal caça, qual, qui l’acaça pren mala llebra, vibra, culebra e febre aguda, no coneguda per tot hom prou. Perquè tant nou tal ignorància, als qui ab ànsia e treballs vans, perills e dans, caça segueixen qual no coneixen, prendre s’arreen quanta ne veen, són ells los presos; als poc entesos perquè s’hi miren, vegen on tiren en lo llur viure, los vull escriure est doctrinal memorial: haurà nom Spill. A tu, com fill, lo vull dreçar. Car, certament, lo teu jovent tens ben compost e prou dispost lo sentiment, l’enteniment te veig molt clar. E Baltasar —nom de ciència, de sapiència e profecia, de senyoria e principat—, fon imposat a Daniel quan Israel fon transmigrat. Per ser honrat nom e plaent antigament, és real nom. Bou, sobrenom, mansuetud diu, e virtut; bou conegué Crist quand naixqué; bou Lluc scriví llarg qui el parí; bou menjant fe aparegué l’àngel Miquel; alt en lo cel, bou, segon signe, se diu benigne; ab bou Silvestre se mostrà mestre disputador, confonedor dels raus rabins. Crec, puis tant tins, nom e cognom, e lo renom que pots cobrar, del ben obrar seran conformes. Perquè informes lo jóvens verds e inexperts del toc del foc, polls del bec groc, del niu cuitats, poc agüats, eixir certer de l’esparver cercant les mans; als vells galants, qui no s’estan —pel temps que han— de porrejar e pledejar ab la verdor; a l’honrat cor dels curiosos religiosos e capellans —dic dels profans, dels qui son dan cerquen, e van de pic en sola, e de sa escola, del vot exprés, ni de l’entés, no els plau membrar—, te vull pregar tu ço els publiques e comuniques. Si hi llegireu coneixereu ab prou claror la gran error tan manifesta, la deshonesta e viciosa tan perillosa amor inica que hui es practica, més pecoral que humanal, sols per delit. La per profit, més avarícia que amicícia no cur tractar. De mon parlar tots, si em creureu, elegireu no mai amar, ans desamar, mai inquirir ni perseguir, jamés caçar, menys abraçar foc immortal, d’infern portal: dones damnades, envirinades d’aquell verí ab què ferí, ab llur antic primer amic, Eva de mort dins aquell hort on fon formada. Per llur errada lleixà llavor de frau, error e gran malea a sa ginea. I, quantes són ara en lo món, són diablesses, dimoniesses, car les primeres amors són veres e tostemps duren! Per ço hi aturen tant los diables: d’ells són amables, mai s’en partixen no se’n desixen; no hi val baptisme més exorcisme llum, sal, capida, que de llur vida divís s’en faça. Bé sap de maça qui n’és ferit! Lo meu esperit n’ha portat pena sobre l’esquena mals huitanta anys, treballs, afanys e greu turment. Vetlant, dorment, no cessant mai de cridar «ai!», he sospirat. Ben informat, públicament, tot scassament qui se’n vol péixer vull fer conéixer, ben avisar e divisar, exordi fent succintament: la llur costuma narrant en suma, serà l’entrada o la llevada d’esgrimidor, o sonador com sonar vol, o protacol a llargues notes.—(Jaume Roig, Espill, préface, 2ème partie)
